Trio Alzina: Beethoven i Brahms

Dissabte 7 març, 2026 : 19:00 PM

Sala del Piano de la Fundació ACA, Búger

ÀREA ACTIVITAT

PDF DE L'ACTIVITAT

PARTICIPEN

El proper dissabte, 7 de març, a les 19 hores, a la Sala del Piano de la Fundació ACA, un concert dels que ens identifiquen: Beethoven-Brahms, d’un trio de clarinet, violoncel i piano.

Deim que ens identifica perquè Beethoven era un autor dels preferits del fundador Antoni Caimari Alomar. Aquest concert és fruit d’una col·laboració amb el Trio Alzina, compost per: Adrià Samblás, clarinet; Miquela Gayà, violoncel; Albert Colomar, piano

Programa

L. v. BEETHOVEN (1770-1827)

Trio “Gassenhauer” en Si b Major op. 11 (1798)

I. Allegro con brio

II. Adagio

III. Tema: Pria ch’io l’impegno. Allegretto

F. SCHUBERT (1797-1828)

Der Wanderer D489 (Transcripció: F.A. Kummer)

J. BRAHMS (1833-1897)

Trio en La menor op. 114 (1891)

I. Allegro

II. Adagio

III. Andantino grazioso

IV. Allegro

NOTES AL PROGRAMA

Després dels tres trios per a violí, violoncel i piano op. 1, Beethoven dóna aquesta vegada protagonisme al clarinet amb el seu quart trio (es podria dir que en aquells moments els instruments de fusta es trobaven en una etapa d’especial popularitat en l’àmbit cambrístic). Es tracta d’una obra primerenca construida a partir d’un llenguatge i una estructura molt clàssiques, però ja des dels primers compasos del primer moviment es distingeix, a més de l’efervescència pròpia de la joventut, l’empenta i el caràcter que esdevindrien segells beethovenians. A continuació, un inspirat segon moviment que utilitza la forma de rondó lent amb variacions, com el que escoltarem posteriorment en el trio de Brahms. Finalment, com a darrer moviment, el jove Beethoven ens regala unes divertides variacions sobre un tema, Pria ch’io l’impegno, “abans que vagi a treballar” d’una de les òperes més escoltades d’aquell moment . Degut a això, el trio rep popularment el nom de “Gassenhauer”, expressió alemanya antiga que servia per designar el “hit” del moment, traducció del qual seria “cançó dels carrers” , perquè s’escoltava xiular o cantussejar. D’aquesta manera, Beethoven s’aproxima a la música de cambra amb la frescor del drama giocoso, gènere operístic accessible i conegut pel poble, i l’actualitat del moment.

Amb el Trio en La menor op. 114 de Brahms, ens trobam davant una obra mestra i amb un compositor ja madur, que gairebé es considerava a si mateix retirat de la composició. Per sort, el clarinetista Richard Mühlfeld, qui conegué en aquesta darrera etapa, el va convèncer de composar encara algunes obres i la inspiració el conduí a donar so a aquest trio per a clarinet, violoncel i piano. Poc després, composaria un quintet per a clarinet i quartet de corda (op. 115) i dues sonates per a clarinet i piano (op. 120). Com a autèntic amant de la cançó alemanya (lied), la poesia, la veu humana… el tractament que Brahms reserva a les diferents melodies que es presenten en aquesta obra és inevitablement vocal – cal recordar que Brahms va ser director coral i dedicà bona part de la seva activitat compositiva a la música per a veu i piano en diferents formacions. Així, les frases són llargues i d’una bellesa exquisida, i les estructures recorden més potser a les d’una simfonia, amb 4 moviments i un contundent Finale en un La menor inapel·lable.

És interessant apreciar l’evolució, en menys d’un segle –1797 i 1891, són dates que gairebé delimiten el principi i el final del romanticisme musical– , en l’escriptura i el paper de cadascun dels tres instruments – en especial, la del violoncel, que guanya terreny en el registre així com independència i protagonisme.https://drive.google.com/file/d/1m96tgKQTwTjmnKQqs5J8HC8PrsKsDFfR/view?usp=sharing

ARXIUS RELACIONATS