Trio Falcón-Apellániz

Amb la Sequenza III de Luciano Berio, en el seu centenari

El Trio Falcón-Apellániz porta el XLVII Encontre de Compositors a la Fundació Pilar i Joan Miró de Palma, en un maridatge entre art visual i art sonor. El programa recorre la Sonata per a violoncel i piano de Debussy, obres de Rugeles, Feldman, López López i Webern, i arriba fins a la Sequenza III de Luciano Berio —potser la peça que més ha portat la veu humana als seus límits convencionals—, interpretada per la soprano Laia Falcón en el centenari del compositor.

El concert clou amb l’estrena absoluta de Kairós vs. Chronos, de Raquel Quiaro Vargas, obra d’encàrrec de la Fundació ACA sobre els Ditirambes Dionisíacs de Friedrich Nietzsche, que confronta el temps flexible de Kairós amb el rigor implacable de Chronos.

Programa

Claude Debussy (1862-1918) — Sonata per a violoncel i piano (1915)

Alfredo Rugeles (1949) — Inventio, per a violoncel sol (1983-2003)

Morton Feldman (1926-1987) — Untitled Composition IV, per a violoncel i piano (1981)

Luciano Berio (1925-2003) — Sequenza III, per a veu femenina (1965)

José Manuel López López (1956) — Atrium, per a violoncel i piano (1994)

Anton Webern (1883-1945) — Tres petites peces, Op. 11 (1914)

Raquel Quiaro Vargas — Kairós vs. Chronos, per a soprano, violoncel i piano — estrena absoluta. Encàrrec de la Fundació ACA

Notes al programa

La Sonata de Debussy, escrita el 1915, és una obra tardana que replanteja la concepció del compositor sobre la forma clàssica: amb una gran economia de mitjans, destaca per l’ús de colors timbrics extensos i per un virtuosisme introspectiu, fonamental en el repertori modern. S’organitza en tres moviments continus —Prologue, Sérénade i Final— i és molt apreciada pel seu equilibri, construït amb una igualtat d’importància entre piano i violoncel.

Inventio, d’Alfredo Rugeles, dona via lliure a la invenció: una mena de rapsòdia lliure que recorre l’ús de diferents tècniques modernes —trèmol sul ponticello, glissando lent, pizzicato Bartók, harmònics, col legno i saltato— per explotar el ric i extens registre de l’instrument. Escrita originalment per a clarinet, es va estrenar el 1978 a Itàlia i va ser posteriorment revisada per a violoncel.

Untitled Composition IV de Morton Feldman, composta el 1981, és una peça característica del seu estil tardà, centrada en la quietud, l’exploració tímbrica i la dissolució de l’estructura rítmica tradicional: una exploració de sons individuals, sovint descrita com un «paisatge sonor» més que una narrativa melòdica.

Sequenza III, de Luciano Berio, obra fonamental de l’avantguarda que explora les múltiples facetes de la veu humana, va ser composta per a la compositora i mezzosoprano Cathy Berberian. Fa servir un text modular de Markus Kutter desconstruït en fragments, sons quotidians, xiuxiuejos i cant virtuós per explorar l’expressió vocal més enllà del discurs convencional; Berio busca «exorcitzar» la càrrega semàntica de la veu per centrar-se en la seva capacitat de crear associacions, dinàmica, articulació i colors vocals.

Atrium, de José Manuel López López, és una obra molt curta —59 segons i 12 compassos— composta el 1994 per a violoncel i piano, i estrenada aquell mateix any a París. Hi són presents les singularitats de l’escriptura de López López, fonamentades en la investigació meticulosa del timbre, especialment en l’harmonia espectral que es tradueix en forma d’arpegis ascendents units amb una línia que traça els harmònics dels sons fonamentals.

Les Tres petites peces, Op. 11, d’Anton Webern (1914), es caracteritzen per una brevetat extrema, un ús intens de matisos dinàmics i la presència de tècniques esteses, condensant en molt poc temps una gran expressivitat: fonamentals per entendre l’evolució de Webern cap a l’economia de mitjans.

Kairós vs. Chronos, de Raquel Quiaro Vargas, per a soprano, violoncel i piano, és una estrena absoluta i obra d’encàrrec de la Fundació ACA, amb text del poema «Només boig! Només poeta!», pertanyent als Ditirambes Dionisíacs (1888) de Friedrich Nietzsche. Dels Ditirambes sorgeix la veu de la soprano, que amb el seu cant ha de donar forma a la il·lusió existencial, entre els moments esperançats i brillants de Kairós —representat per la flexibilitat i irregularitat de pols, velocitat i articulació— i la implacabilitat i rigor lineal de Chronos, representat per molta més regularitat com a temps cronològic seqüencial.

Intèrprets

El Trio Falcón-Apellániz reuneix tres intèrprets de brillant trajectòria, on conflueixen les seves magnífiques qualitats tècniques, domini escènic i un abordatge sensible, complex i intel·ligent de les partitures. És freqüent el treball d’aquest equip interpretant obres de molt divers estil, amb les quals es posa de manifest la seva versatilitat i, sobretot, el gaudi, la gran dedicació i compromís del seu exercici professional amb el repertori contemporani.

Carlos Apellániz (piano) va començar els seus estudis musicals amb la pianista Françoise Doué, i els va perfeccionar amb Jacques Rouvier i Pascal Devoyon al Conservatoire National Superieur de Musique de Paris, on va ser guardonat amb el Primer Premi de Piano i el Primer Premi de Música de Cambra. És nomenat pianista solista del Grup Instrumental de València, i gràcies a la seva tasca en el camp de músiques de nova creació és reconegut amb el Premi Nacional de Música. Col·labora assíduament amb el Plural Ensemble, Espai Sonor i Ensemble d’Arts.

David Apellániz (violoncel) és un violoncel·lista espanyol la trajectòria del qual es distingeix per la intensitat expressiva, el rigor estilístic i la profunda curiositat musical. Com a solista, manté una presència constant a les principals sales i festivals nacionals i internacionals, amb formacions com la Real Orquesta Sinfónica de Sevilla, l’Orquestra Simfònica de Barcelona o l’Auditori Nacional de Madrid. Des de 2018 és Catedràtic de Violoncel per oposició amb destinació definitiva al Conservatori Superior de Múrcia.

Laia Falcón (soprano) és artista polifacètica dedicada a la interpretació i la docència, cultivadora per igual del repertori musical clàssic, el lied, la música dels nostres dies i amb una particular debilitat pel musical americà. Va obtenir el 2010 el premi a la Millor Cantant del Mozarteum de Salzburg, i ha actuat al Teatro alla Scala de Milà, el Teatro Real de Madrid o l’Auditori Nacional de Madrid, al costat de directors com Hansjörg Schellenberger. És doctora en Sociologia de l’Art per la Sorbona i en Comunicació Audiovisual per la UCM, i autora del llibre La ópera. Voz, emoción y personaje (Alianza Editorial, 2014).

Informació pràctica

31 d’octubre · 19.30h · Fundació Pilar i Joan Miró (Palma). Dins el XLVII Encontre de Compositors, de la Fundació Musical ACA.