Quan el record dels teus llavis
enroca al meu entrecuix.

Ho reconec (està malament?)
em batega quelcom,
més avall que amunt.

El so de l’onada contra les penyes
em torna aigua.

Nit freda,
m’escalf amb el vent,
com quan ens netejàvem la sal de més,
animalons encegats al sol.

Com quan ens clavàvem les ungles,
ignorants dels arraps de les roques
que s’arraconen entre Cala Blanca i Artrutx.

Ho admet, no ho puc evitar.
Quan ens venim a la memòria,
la boca de la pelvis se m’encén.