Compositor austríac, nacionalitzat nord-americà. Figura cabdal de la música del s.XX, creador del dodecafonisme i fundador de la segona Escola de Viena, juntament amb els seus alumnes Alban Berg i Anton Webern.

Nascut al si d’una família jueva, va compaginar la composició i la docència. Autodidacta als seus inicis, va tenir la tutela musical d’Alexander von Zemlinsky. També va mantenir una estreta relació amb Gustav Mahler, que sempre li va fer costat davant la incomprensió d’un gran sector conservador que coexistia en aquella Viena on es gestaven altres mirades sobre l’art i el pensament. Perquè la Viena coetània de Schoenberg va ser el centre intel·lectual on van confluir nous i innovadors corrents en tots els àmbits com l’expressionisme abstracte de Kandinsky o les noves teories sobre la psicoanàlisi de Sigmund Freud.

El 1902 ingressa al Conservatori Stern de Berlín com a professor de Composició. El 1925 a l’Acadèmia de les Arts de Prússia Berlín. El 1933 l’apogeu nazi el va privar d’aquest càrrec i el va obligar a exiliar-se als Estats Units on va ensenyar a la Universitat de Califòrnia.

Schoenberg va partir de l’herència musical alemanya, de Wagner i Brahms. El tractament del cromatisme, portat a l’extrem de la tonalitat, va suposar el camí sobre el qual s’atreviria a fer un pas més. En aquest sentit es considerava seguidor de la tradició però explorant allò “politonal” i allò “atonal”. El juliol de 1921 va escriure: «Avui he fet un descobriment que assegurarà la supremacia de la música alemanya durant els propers cent anys». Es referia a l’emancipació de la dissonància igualant les 12 notes de l’octava.

El dodecafonisme havia entrat a la història de la composició. La seva repercussió com a nou mètode de composició és enorme, arribant als nostres dies.

En aquest sentit cal remarcar que la Suite op.25 per a piano és la primera obra de la seva producció totalment dodecafònica (només abans l’havia fet servir al Waltz del seu op.23 per a piano). La sèrie, com a eina de composició, és l’ordre de successió d’aquests 12 sons. La podem trobar en les seves múltiples combinacions (de manera invertida, retrògrada, retrògrada invertida), i alhora transportada, i en qualsevol octava o ritme, de manera simultània o no.

Aquesta Suite és també la seva obra més extensa per a piano. Schoenberg la va començar el 1921 (Prelude i Intermezzo) i no la va finalitzar fins al 1924, cosa que ens indica la seva profunda reflexió . Consta de 8 sèries i la seva estructura és molt contrapuntística.

La seva evocació de la tradició barroca és tangible a l’al·lusió dels diferents motius i atmosferes segons es tracti d’una Giga, Menuet o altres formes. Però, naturalment, el llenguatge emprat difereix radicalment. No podria ser altrament davant la dissolució de la tonalitat. Com a picada d’ullet al barroc, assenyalem que les 4 últimes notes de la sèrie en la seva forma retrògrada corresponen a les lletres BACH.