Va cursar els estudis de piano al Conservatori del Liceu de Barcelona ia l’École Normale de Musique de París. Després d’una breu i intensa carrera pianística, a partir del 1960, va desenvolupar una doble vessant orientada a la composició i la divulgació de música contemporània a través de la fundació del grup de cambra Diabolus in Musica. Amb aquesta formació va compaginar l’estrena de nombroses obres pròpies i de compositors espanyols i estrangers amb el repertori tradicional del segle XX. A partir del 1986, Joan Guinjoan es va dedicar exclusivament a la composició. El seu catàleg consta de més de cent partitures, amb obres per a instrument sol, cambra, orquestra simfònica, concerts per a solista i orquestra, vocal… que han estat interpretades als cinc continents. Guinjoan rebé diversos premis de composició entre els quals hi ha el Reina Sofia, Premi Nacional de Música, Ciutat de Barcelona o finalista del Premi Mundial del Disc (Premi Koussevitski de l’IRCA de Nova York). Cal assenyalar l’obtenció del Premi Daniel Montorio per l’òpera Gaudí i, molt particularment, el Premi Iberoamericà de la Música Tomàs Luis de Victoria 2004.

A Guinjoan hi trobem la utilització de unes tècniques associades al serialisme dins obres atonals. El tonalisme i el pantonalisme també hi són presents, en un context auditiu, sense que per això puguem parlar específicament de l’ús sistemàtic d’ambdós. Guinjoan va assumir el compromís estètic que suposava l’ús de diferents llenguatges en una mateixa partitura, així com el de materials aliens quan aquests l’estimulaven per crear alguna cosa amb un estil propi que l’unificava.

Jondo (1978)

Va ser un encàrrec del Ministeri de Cultura francès. Com el seu nom indica, és una obra netament inspirada en el folklore. Trobem a la part central la predominància de l’element rítmic a la mà esquerra, a manera d’obstinats als baixos, i motius curts molt enèrgics al registre mitjà, mentre la mà dreta punteja un conjunt de 12 notes en stacatto, en contraposició amb cèl·lules de 4 notes més lentes a manera de sospir. Tot això produeix un discurs molt arrelat al cante jondo.

Fins i tot amb una picada d’ullet harmònica evident a la cadència espanyola, present al llarg de tota l’obra i que deixarà pas a un final trepidant en combinar-se aquesta amb clústers. A Jondo es potencien les possibilitats tècniques i expressives de l’instrument, es juga amb la repetició de petites cèl·lules d’origen intervàlic i motivíc, es juxtaposen textures contrastants, i es busca una paleta diversa de dinàmiques i timbres.

Guinjoan va fer gala d’una llibertat creativa absoluta que el va portar a una recerca constant, plena de vitalitat. Jondo n’és un bon exemple. Amb aquests termes es definia el mateix Guinjoan: “Tot i que sóc un entusiasta de l’obra dels compositors centreeuropeus, especialment de Schoenberg, em considero abans que res un autor mediterrani amb mentalitat cartesiana”.