Va començar estudis de Matemàtiques al Politècnic de Lió, però aviat s’instal·là a París per dedicar-se a la música. Allí es va formar principalment amb Olivier Messiaen i René Leibowitz. El 1946 va ser nomenat director musical de la Companyia Renaud, que va introduir el teatre total a França.

Després de la II Guerra Mundial sorgí una avantguarda musical de la qual Boulez fou una veu indiscutible. És en aquell moment quan Boulez començà a desenvolupar el serialisme integral. En aquest context creatiu s’enquadra l’obra que segella la seva reputació creixent: Le marteau sans maître (El martell sense amo, 1955). Des de començaments dels cinquanta impartí Anàlisi Musical als prestigiosos Cursos d’Estiu de Darmstadt.

Durant els anys seixanta es consolidà el seu prestigi com a director d’orquestra, primer a París, després a Los Angeles, Bayreuth (Alemanya), Japó i, a partir del 1967, com a director convidat a l’Orquestra de Cleveland. El 1969 fou nomenat director de l’Orquestra Simfònica de la BBC, que durant anys compatibilitzà amb la direcció de la Filharmònica de Nova York, on va succeir Leonard Berstein. El 1976/1977 deixà les orquestres, per centrar-se en la seva faceta institucional i posar en marxa l’IRCAM -un dels estudis de música electrònica més importants del món, ubicat al Centre Pompidou de París- que fundà i dirigí fins al 1991. Aquest mateix any creà l’Ensemble Intercomtemporain, que no només s’especialitza en la interpretació de música contemporània, sinó que impulsa la creació musical mitjançant encàrrecs a creadors de tot el món.

SONATA NÚM. 1

La Sonata núm. 1, composta el 1946, està molt influenciada per la música de Webern, pel seu gran contrast entre diversos matisos i caràcters, i també per la part de piano del Pierrot Lunaire de Schoenberg. Juntament amb la Sonatina per a flauta i piano i Le visage nuptial està considerada una de les seves primeres obres serials. Consisteix en dos moviments contrastants d’aproximadament la mateixa longitud. El primer és bàsicament lent interromput constantment amb ràfegues de notes, influència de la música de l’Índia i Indonèsia. El segon moviment és una tocata vivaç, ràpida, però amb interludis lànguidament lírics. Aquesta mena de dualitat opositora es manifesta també en aspectes de la sèrie –en particular en els seus motius de dues notes– i en el contrast de l’estricta escriptura de 12 tons amb seccions lliures. El serialisme integral consistia en un estricte control de cada element musical basat en estructures preestablertes. A més de les altures (l’element d’organització musical clàssic), les durades, les dinàmiques, l’atac i tots els elements eren controlats sota una ordenació de valors preestablerts. La tècnica s’ha anomenat serialisme integral per distingir-la del serialisme limitat del dodecafonisme de Schoenberg. Amb aquest llenguatge es nega el concepte d’emoció creativa, de l’impuls com a eix de la creació.