Ara, Marshall, com una taca negra de no res,
un silenci de plàstic m’esquitxa i em rebenta
les fosses de l’esguard,
i entre els òptics olfactes reverbera
la música terrible que fa el temps
quan dissipa els instants:
sent com retrona
de lluny un ritme tekno industrial
que esclata i es desfà,
i els seus enigmes
travessen, revelats, la meva carn.

Veig com es baden
barrams d’éssers infaustos que devoren
la seva pròpia fam,
i dels cadàvers
un tuf d’eternitat va desprenent-se’n
creant i descreant