No vull escriure un poema que t’estimi, lector.
No vull alçar cap pedra que et reveli
la crua veritat.
Només vull ser una llima que t’esmoli les dents
contra aquesta certesa
i et faci detestar-la com jo ho faig.
No em cal calor, no em cal complicitat.
No em cal cap altra cosa que no enfronti
el teu no-res contra el gemec del mal;
la teva veu contra la veu del Tot
que diu l’engany gitant paraules vanes.
T’escometrà un xerraire mort de gana
ple d’astres sense llum: serà poeta
de vers sense discurs i amb uns vocables
solemnes i profunds dirà els seus traumes
en lloc de dir els colors de l’absolut.

Tu podries ben bé ser aquest gargot,
aquest sagnant crepuscle en agonia,
per tant, no em puc permetre una escriptura
que no et provoqui el fàstic que em suscites.
No em puc permetre dir un mot que t’estimi
car tu m’estimaràs sense mesura
i jo perdré de vista les falcies.

Marxo cap a la llum
amb els himnes trencats.
Ets en els fils daurats
que em sargeixen els ulls.
Ets, de ple, dins el lloc
on vindré sense tu
quan em palpis l’esguard
amb les mans de ningú