La foscor era el que rajava de l’aixeta i
omplia la banyera.
Linda Böstrom

A la mort li podem dir llum, o plasticitat, o boirina,
o li podem dir de qualsevol manera i a l’angoixa li podem dir pèndol, ocell,
metzina, compàs arítmic, o de qualsevol manera, i als dits els podem dir
evidentment dits, o evidentment ramificacions, o extremitats secundàries,
i a tu et puc dir pel teu nom o pel teu cos o pel teu ull que mira tort
la vida recta en línia corba, a tu et puc dir sol, son, pou, braç, ma,
tant fa com et dic quan t’anomeno sota els sostres industrials,
la nit ens pot dir dos, cap,

ú, amor,
desfeta, ferida,

o de qualsevol manera
perquè el seu criteri és nostre, i la mort pot ser una planta,
i el tecnicisme fa que la pols sigui pols i no farina bruta i tu ets el vent
que es pot endur la pols del moble-negre-del-menjador
i diu Sofia que la cuina és l’únic racó de la casa on no hi fa fred, i el matís de Tu, en tu i en mi,
i el comerç, i els horts, i els rams, tot pot ser teu si tens ambició o visió
de negoci o has estudiat empresa o has mal gastat l’adolescència fent cas al teu pare,
i un núvol pot ser de pluja o de sucre o de sang, i pot ploure sang i semblar fang,
o pot ploure pluja i semblar ginebra, i pots emborratxar-te de gotes mortes,
i pots anomenar aquí i allà la nit i el dia i dir tots sou iguals,
no hi ha cap més desig: que tot sigui finalment una massa mòrbida

mestissa i coagulada sense cap mena de dubte dubtós que injecti el verí
del desig a la tècnica. L’arquitectura del llenguatge és el feixisme dels conceptes
que signifiquen i diuen que Tu ets una persona TRISTA,
que Linda Böstrom té somnis freudians, que puja l’euro al nostre país gegant
i que L’HERBA NO ES MENJA, L’HERBA ES TREPITJA.
Sols el no-res dóna lloc a alguna cosa (conceptualment buida pero materialment /
poèticament) viva i contundent:

DÉU MÓN PÀTRIA
VULL MORIR COM UN GO