un home podria entrar a la casa i dir la fosca que fa el buit
però per parlar d’això hauríem de parlar
dels mecanismes
i per parlar concretament dels mecanismes hauríem
de parlar del rostre pàlid que mira el rastre de l’inconegut.
un home també podria entrar a la casa i dir la llum que fa el mot pla,
però per dir-nos els mots hauríem de dir-nos
l’engranatge que tendeix a l’infinit,
i la roba molla que fa olor de rentadora
i el fàstic seria gairebé insuportable abans no féssim
el silenci vassall de sempre, la històrica mudesa i la paciència,
jo no tinc ja més paciència,
no carrego el pes dels morts per no dir missa,
perquè un home podria entrar a la casa i dir la fosca que fa el buit,
i jo podria fer-lo callar per engrandir el misteri,
però la poesia us ha menjat gairebé totes les absències
i ara pidoleu uns càntics que no arriben a cap boca,
i he de dir-vos que és curiosa la sensació de miratge,
de llegir-me els victimismes borratxo i despullat al balcó de casa,
però tanmateix ho faig, i ho dic, i ningú no aplaudeix i em basta.