resulta impossible d’oblidar que l’escriptura és,
sobretot, una forma de violència.
Feliu Formosa

Al poema hi he arribat amb crosses. Al poema hi he nedat entre versots i llums verdes i la baba llefiscosa del poema m’ha posat verí a la pell. Al poema li ha mancat un fet real més enllà del mot que hi he posat i s’ha esvaït com la llumeta blava que ens ha seguit fins que no hem estat al llit abraçats com dos monstres fugint de l’ombra histèrica. Al poema li ha fallat que no l’ha escrit una dona. Al poema li ha mancat un crit sincer que posi sobre la taula els grans desafiaments globals com ara el terrorisme masclista o el terrorisme blanc o el comunisme que s’alça en les pel·lícules de ficció americana pagana mundana i molt poc acurada, què vols. Al poema li brolla la tija que es vincla tota i es deixa cremar per la més morta espurna. Al poema li fa mal el poema escrit tot sobre marbre i gravat amb la sang dels cristians oblidats. Al poema li costa posar-hi un punt i final quan s’escau de posar-lo: el poema just vol fer la nit dins el cos deshumanitzat i desfigurat d’una nena. Al poema li muten les cames i ara ja en té quatre i escala parets i detecta el paisatge i llurs marges. Al poema no li hem posat límits. Al poema no hi juga cap mascle si no és per brodar-lo al pitram d’una nina que s’infla com un globus. Al poema hi he arribat amb crosses: la poesia m’ha menjat per sempre