què té de ferm el meu dolor
ara que ja no soc escòria
ara que m’és mut el so dels cotxes
ara que miro de fer-me petit, petit, minúscul
i què té de ferm aquest riure incapaç
i aquesta llibreta què té de poema si no són poemes,
què té de ferm el meu dolor
ara que duc el tabac amagat i que agafo el telèfon
ara que estimo a la gent que m’estima
què té de càntic aquesta cançó? matem el dolor,
càntic, himne, poema, claror,
la meva cambra és un niu de pols que amenaça
amb menjar-me i escopir-me i què li dic al Senyor
si aquest dolor no és ferm, és fet de plàstic i complexes,
i jo mai he estat escòria… no heu comprat res del catàleg
de mentides que vaig dar-vos,
sou unes rates, llegiu-vos el catàleg, no tingueu por,
compreu-me les llàgrimes a preu de cost,
pinteu el cel de blau, de blau de llibre antic,
aquest gris merdós no agrada als gats, pinteu-lo,
aleshores què té de ferm aquest dolor
ara que ja no soc escòria, ara que em guien les
mirades salvatges dels ocells que el meu gat mata
per fàstic del cel gris,
ara que enyoro els lluentons i dic Fora catalans
dels països catalans!,
ara que ric dels rics que diuen som rics
però se’ls escapa la veritat per les finestres, ara,
justament ara que no soc escòria
què té de ferm el meu dolor?