Tot torna pols,
tot torna boira.
Molt abans de tornar gris,
més encara de ser jove.

Se’n van els anys
i amb ells la vida,
que s’omple de calma,
sense lloc per més follia.

Passen estius i t’enyor,
plor hiverns i m’enfons,
dins aquest deliri,
trèmol i tebi,
d’un diumenge qualsevol.

Només queda baf.
Les barres de bar
s’allunyen,
i nosaltres no ens param
de difuminar.