JAUME CLADERA. LA TARDOR DE LES PARAULES.

“Érem poliedres, érem mites submarins”, secrets a estones que s’amaguen dins la rima d’aquest jove pobler, músic i somiador, llunàtic i, en alguns sintagmes, enigmàtic en la seva transparència. Jaume Cladera estudiant 2n de batxillerat i piano, àvid lector de promeses i velles glòries, compon simfonies de tardor com si d’una cambra ferrateriana es tractés, encara resident a la innocència que comença a ser interrompuda. L’amor, un dels temes universals i que el jove poeta lletreja amb tendresa i un excés de bilis negra i poètica, protagonitza els versos que desdibuixen el primer desengany amorós, la primera vegada en fer les coses, les cròniques perfectes de moments imperfectes. De ben segur que cada paraula conforma un acord entre les llàgrimes crues i el somriures ebris de les tardes on retorna la llum als seus ulls i als dels seus tendres personatges, part de la seva vida. La literatura el fa ser qui és, el fa ser. Let it be, be a poem.

Kika Pol