Érem poliedres,
érem mites submarins
i érem secrets a estones,
refugiats dins la nit.

Mar arrissada i ponent,
tota freda i clara,
amb somriures complaents
i èxtasi de vida retrobada.

Cridàvem moments
i no veiem que només
eren reflexos d’un temps
que era allà i ja no retorna.

Jo era fresc, era viu,
era jove i era foc,
enlloc més que en aquell joc,
em trobava tan endins.

Tu,
tu només eres estiu.