Respir aire calent i em mir un altre cop
en aquest mirall. No hi ha resposta,
només jo caient en el mateix clot,
pensant en com va passar.

No hi ha somriures, només reflexos
que pinten d’un blau obscur
aquesta realitat inconnexa,
aquesta necessitat de tu.

I tot ara em sembla més mort.
Les fulles, dins el safareig caigudes,
també vesteixen de dol
i mirant-les passen les hores
i són del que tenc, l’únic consol.

I ara torn al mateix lloc,
on res no va florir
i no importa si demà o ahir,
amb tu sempre estiré
enfora o a prop d’aquest joc.