Està plovent
i el teu record incansable
apareix novament
després de mesos,
tal vegada set.
I set eren les vides
que em semblà viure
perquè feies
de cada dia
un moment irrepetible.
I ara plou
i tu no hi ets
per ballar sota una pluja
que calava l’ànima
quasi tant com tu.
Perquè vas ser
pluja estival i serena
colpejant contra l’arena
mentre deies que cantés
com si fos una sirena.
I vas ser també diluvi
i bombolla protectora
per respirar al teu costat
enmig de la pluja torrencial
però sense apagar el foc.
Vas ser totes les aigües
del món, els rius, els llacs,
tots els oceans i mars
però mai deixares que sortís
dels meus ulls una llàgrima.
I ara plou
apagant el nostre foc
que tenia una força
amb la capacitat
de consumir ciutats senceres.
Per això, ara
les cendres romandran
per sempre
en una foscor
més real que mai.