Mires al mirall
i ell ja no hi és;
però les cicatrius
s’han tornat a obrir
i cauen con rius
les llàgrimes retingudes.
Al tercer parpelleig,
davant el mirall,
veus que apareix
una clau i
que la porta és
oberta de bat a bat.
Però no te’n vas
i ho llances tot,
incloent la llibertat,
i et tanques tu mateixa
amb un cop de porta.
Mires per la finestra
canta un nou ocell,
o pot ser ets tu,
són els teus sanglots
són les teves pors
que lluiten pel món.
Un món que t’has negat,
que pot ser no viuràs,
que et crida llibertat
i tu enfonses la veu
no es assumpte teu
és ell qui decideix.
I encara ho repeteixes,
per no oblidar-ho;
pot haver-hi problemes
si arriba i no hi ets,
o si no contestes.
En aquell moment,
l’ocell s’enlaira i
et deixa tota sola,
una vegada més,
i si hi el segueixes,
seria tan dolent?
I a la fi veus el món
aquell que et cridava,
diferent al que ell pintava,
el sol encara no és,
però s’està obrint pas
darrere les muntanyes.
I tot aquell paisatge
ara és ca teva,
i jures no tornar mai
a la teva gàbia,
i a la fi, t’enlaires.