I em vaig tornar d’aquesta manera
així, que em dius pedra
per posar-me una cuirassa
i decidir donar-te l’esquena.
Perquè on tu veies només roques
jo em deia maragda,
pedra sí, però pedra preciosa
i sobretot magmàtica.
Pedra que s’ha solidificat,
a la qual ja no afectes ni ratlles
que és formada per magma, i
elevada del mantell a l’escorça.
Quantes vegades vaig demanar mantes
quan moria de fred
i tu contestaves amb alarits
inundant-me de la teva lava.
El pitjor era que de veritat creies
que així era com funciona la vida,
i em deixaves encara més gelada
congelant-me a poc a poc l’ànima.
A vegades també cremaves,
quan feies explotar volcans
deixant en la meva pell les teves marques
abans de recollir i anar-te’n de casa.
Tot i això, he de donar-te les gràcies,
perquè dels trossos he ressorgit
el teu desastre ho he fet meu
he tret d’ell una cosa bonica.
De les miques, un cor
de la solitud, autoestima,
m’he convertit en gemma,
i ara he après que no serà
tocada, mai més, per les teves gemmes.