Que ens tornarem a veure
amb els ulls anunciant tempesta,
però tempesta passada, d’ahir
sobre una pluja de somriures.
Ens tornarem a abraçar
i la calma lentament
regnarà l’espai
que no deixen els nostres braços.
Ens tornarem a tocar
i l’electricitat recorrerà
sense pressa, però sense pausa
cada porus, traspassant la tela.
Ens tornarem a desvestir
a la teva esquena, cercles pintar
i no deixarem un racó,
ni un tans sols, sense redescobrir.
Tornarem a sentir(-nos),
a aprendre la força dels pronoms
i a adonar-nos que el plural
en segona persona,fa vibrar el món.
I tornarem a viure,
i no de records, a la fi,
sinó que farem cada dia nous
i si m’apures, també cada nit.