Cau la primera gota,
i una darrera l’altra la segueixen.
Sense presa, llisquen sobre les meves galtes.
Ningú les observa, són invisibles,
ningú veu més enllà dels seus ulls contemplen.
Jo aquí, sí, perquè són meves.
Com tots…
Que preocupats, només observam el nostre reflex
a través de les nostres finestres.
I tan sols aquelles que queden marcades en el finestral,
aquelles que mostren el meu gest, es veuen.
Apiadant-se de mi demanant: per què plores?
Pens si t’he demanat que interrompessis el meu acte…
Doncs calla veu maquillada,
que per obra de vanitats,
fereixes més la causa
de la meva tempesta silenciada.