Enfonsant-me en un petit lloc,
on les finestres havien estat substituïdes
per petits forats.
Des dels quals veia figures agitades,
que corrien sense frenar.
I des de les quals escoltava el mateix so ressonar,
com cançó per dinar.
Una vegada tancats els forats,
es quedava tancada la meva diminuta llibertat.
Jo portava un cos tan insignificant
que deambulava pels mateixos metres quadrats,
sense descans.
Cos, que contenia el meu pensament confinat.
On neurones es convertiren en ciclistes,
que lluitaven en maratons per arribar a la resposta.
La resposta que em respongui simplement, perquè?
La resposta que em faci encaixar les peces
de la realitat trencada.
La resposta que em digui perquè
la vanitat de lo quotidià m’havia dominat.